El maig de 2016 vam llançar la campanya “som docents, no turistes” per denunciar la dificultat que tenen els docents de les Illes Balears, especialment a les Pitiüses, per trobar una vivenda digna i a un preu decent.
Avui, 5 anys després, ens trobem a premsa el següent titular:
“Sant Josep de Sa Talaia, Ibiza y Santa Eulalia del Río, los municipios con las viviendas más caras
Las tres poblaciones superan los 5.000 euros por metro cuadrado, aunque Donostia sigue siendo la ciudad más cara”
Quan no fa ni cinc dies, llegíem aquest altre:
En 2017 i 2018 apareixia a premsa
“No tengo la sensación de vivir en un hospital. En agosto, ni me planteo buscar casa”
“La residencia para personal sanitario de Can Misses está al completo de su capacidad”
Si relacionem aquestes notícies amb les següents dades:
- A Eivissa, en el curs 2021-22 encara no s’han pogut adjudicar totes les places vacants d’algunes especialitats com Llengua Catalana o matemàtiques.
- Els docents que treballen a Pitiüses sovint han d’abandonar les vivendes que lloguen durant el mes de maig, com a molt aconsegueixen quedar fins el 30 de juny.
- La Junta de Personal Docent d’Eivissa i Formentera ha fet propostes a la Direcció General de Personal Docent per solventar el problema de la manca de docents a l’illa.
- El problema, en aquest temps, s’ha implantat a la resta de les Illes Balears.
Ens preguntem què fa el Ministeri de l’Interior i la Conselleria de Salut que no pot fer el Ministeri d’Educació o la Conselleria d’Educació? La seguretat és important i la salut també, però sembla que l’educació no tant.